LAURA BESOLÍ i LAURA DOMINGO - Malgrat les previsions gèlides, que en algun moment ens van espantar, els passats 3 i 4 de febrer vam decidir participar a la 30a edició de les 24 Hores de Muntanya que organitza el Centre Excursionista d’Olot. Aquesta és una prova no competitiva i un dels seus especials atractius és que tot i que sempre s’inicia des de la capital de la Garrotxa, cada any varia el seu recorregut. A diferència d’altres travesses de muntanya, l’objectiu no és fer el millor temps ni arribar primer; el gran propòsit de la marxa és estar vint-i-quatre hores seguides caminant per la muntanya.

Enguany la travessa ha estat circular, sumant un total de 87 quilòmetres i 2.200 metres de desnivell positiu. La prova ha estat dividida en cinc etapes, recorrent els camins de muntanya que uneixen algunes de les poblacions i llocs més emblemàtics de la comarca. És una marxa consolidada i molt ben organitzada; cada final d’etapa compta amb un avituallament sòlid i líquid, així com amb un servei d’autobús, per tornar a Olot, en cas d’abandonament.

A les 14h de dissabte va començar la primera etapa que enllaçava Olot amb Sant Jaume de Llierca (19h), passant entre fagedes que ens amortien les baixes temperatures. Després del primer avituallament, i ja de nit, vam enfilar cap a Besalú, on vàrem arribar a les 23h per sopar. Les dues primeres etapes van portar-nos per paratges i terrenys força assequibles i agradables però no es pot dir el mateix de la temperatura. Cada cop que la marxa s’aturava, per agrupar als més de dos-cents participants, un calfred ens recorria el cos, fruit de la combinació de la suor i les baixes temperatures. Realment aquesta és l’única nota negativa que destaquem de la travessa.

Després de sopar havíem de decidir si continuàvem amb la tercera etapa, la més llarga i dura, ja que implicava caminar suportant les baixes temperatures durant tota la nit, fins arribar a la següent parada situada a Argelaguer a les vuit del matí. Com que ens trobàvem bé i estàvem animades vam decidir seguir. Ens feia especial il·lusió pujar al santuari de la Mare de Déu del  Mont, un mirador privilegiat de la Garrotxa i l’Empordà. Durant l’ascensió va bufar una forta tramuntana, que sumada a la foscor ens impedia gaudir de les bones vistes que s’intuïen. La xocolata desfeta que ens esperava al cim, a quarts de cinc de la matinada, realment ens va reconfortar. 

Segurament la part més dura de tota la travessa va començar en el descens. Entre el silenci absolut dels participants, el fet de caminar en fila índia perquè el camí era estret, la foscor, el fred intens de la matinada i el cansament acumulat, ens va envair un estat de somnolència difícil de controlar. En alguns moments caminàvem amb els ulls mig tancats.

Després de divuit hores de marxa continuada vam arribar a Argelaguer, on una de nosaltres, la Laura Besolí, va decidir no continuar, afligida per una lesió de la que encara es trobava en procés de recuperació. Gràcies a la sortida del sol i al bon ambient entre els participants, la Laura Domingo va recuperar forces i va poder completar la quarta i la cinquena etapa. El últims quilòmetres van transcórrer  entre les poblacions d’Argelaguer, Castellfollit de la Roca i, finalment, Olot, on vam arribar a les 14h de diumenge, passades vint-i-quatre hores de marxa continuada. Dels més de dos-cents participants que van iniciar la travessa, únicament 34 van completar tot el recorregut.

Per a nosaltres ha estat una experiència extraordinària. Travesses llargues com aquesta ens permeten conèixer d’una manera més íntima el territori i alhora a nosaltres mateixes. Una infinitat de sensacions que compartides encara es multipliquen.